Blog

Dido i Eneas
Dido i Eneas de Purcell, una obra barroca preciosa. El 17 de juny vam interpretar aquesta òpera a la Parròquia de Sant Pau de Manlleu. L’església estava plena de gom a gom i els aplaudiments finals van ser molt càlids i entusiastes, d’agraïment. És un d’aquells concerts per recordar, amb una orquestra, cor i solistes de luxe! I sobretot, la meva primera intervenció com a solista en una òpera, interpretant dos rols: 1a bruixa i 2a dama. Aquí us deixo la fitxa del concert: Orquestra Vespres D’Arnadí Coral Regina Solistes: Dido: Laura Vila Aeneas: Salvado Parron Bruixa: Jordi Domènech Belinda: Yolanda Sánchez 1a bruixa i 2a dama: Anna Belmonte 2a bruixa: Irene Recolons Mariner: Gener Salicrú Director: Pablo Larraz Comparteix això:Click to share on Twitter (Opens in new window)Click to share on Facebook (Opens in new window)

Valery Gergiev i Mariinsky
El passat dia 13 de febrer del 2018 vaig cantar en un concert d’aquells que se’m quedarà gravat no només a la memòria, sinó a la pell mentre visqui. Valery Gergiev, un gran director, una llegenda viva! Amb qui he tingut l’honor de cantar en un concert. El repertori s’ho valia: la 2a Simonia de Gustav Mahler. Aquesta obra preciosa, de cinc moviments, només té cor els últims 10 minuts en un final apoteòsic del cinquè moviment. En una altra ocasió hagués estat difícil gaudir i mantenir l’atenció al llarg de tot el concert sense adormir-se, però aquell dia a l’Auditori, pleníssim, la música t’impregnava tot el cos i et recorria les venes, et feia vibrar!! Aquell dia es va fer realment música a l’Auditori, va ser un concert excepcional… un d’aquells concerts en què la orquestra, cor i director van a la una, en què la orquestra toca unes seccions afinadíssimes, en què, malgrat el tremolor en la batuta de Gergiev, la música feia entenedor el seu gest (i no al revés), perquè la música manava, la música ens va transportar a un estadi més enllà, ens va emocionar profundament… aquesta vegada sincerament! En acabar el concert, Gergiev va dir: “ha estat una gratíssima experiència treballar amb Mireia Barrera i el Cor Ibercamera. M’agradaria molt poder tenir més col·laboracions amb ells”. Hi tornarem a treballar, això és segur!! Aquí us deixo dues crítiques del concert: ARA.cat El Periódico . Fitxa del concert: 2a Simfonia de Mahler “Resurrecció” Cor Ibercamera Orquestra del Teatre Mariinsky Director: Valery Gergiev L’Auditori Comparteix això:Click to share on Twitter (Opens in new window)Click to share on Facebook (Opens in new window)

Réquiem a Morente
El dia 13 de desembre, dins el 49 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz vam cantar amb ARSinNOVA Cor de Cambra al concert d’homenatge al cantaor Enrique Morente. Era una ocasió molt especial i el seu fill menor Enrique “Kiki” Morente no es va voler perdre la cita, interpretant Alegorías juntament amb Arcangel Morente i Chicuelo. A la segona part, una cinquantena de músics vam estrenar “Réquiem a Morente”, de Joan Díaz i amb músics dalt de l’escenari com Joan Albert Amargós, Paula Domínguez o Andrea Motis. El concert va ser un èxit. TV3 i CTXT en parlen. Comparteix això:Click to share on Twitter (Opens in new window)Click to share on Facebook (Opens in new window)

Fora partitures! Un concert improvisat per joves
Amb aquest títol es presentava el 22 d’abril del 2009 el meu Projecte Final de carrera a l’Esmuc. La presentació va constar d’un concert en directe amb nois i noies d’entre 9 i 13 anys i la defensa del projecte final. El projecte ha consistit en improvisar en estils musicals tan diversos com el flamenc, la música antiga, el blues, el jazz, la música contemporània i la música africana. El treball s’ha fet amb alumnes de 12 i 13 anys en una escola de música de barcelona i, durant 5 mesos, els nois i noies han après a improvisar en alguns estils de música que mai abans havien interpretat (com és el cas del flamenc, la música antiga, la música africana i el blues). Des d’un primer moment em va atreure la idea de fer un projecte sobre la improvisació, ja que és una eina que sovint no s’utilitza massa però que permet un aprenentatge lúdic i eficaç. Per dur-lo a terme, era necessari formar un grup d’uns quants nens, preferiblement que toquessin instrument diferent per a treballar des de diferents punts de vista. Així es va fer, i la formació resultant va ser ben diversa: saxòfon, clarinet, violoncel i guitarra. Quant a l’edat, els alumnes havien de poder entendre nocions bàsiques d’harmonia i això no és possible fins a partir dels dotze anys. Pel que fa a la improvisació, és un recurs tant pedagògic com d’aprenentatge personal molt valuós. Treballa múltiples elements que estan relacionats d’una manera directa o indirecta amb la música, com per exemple: la creativitat, musicalitat, la memòria, la concentració, l’agilitat mental, l’escolta, el respecte pels companys i la comunicació. Per tant, treballar la improvisació en edats juvenils facilita les relacions emocionals i accelera l’aprenentatge musical. Un dels distintius d’aquest projecte és el gran volum de treball memorístic. El desenvolupament de la programació curricular es fonamenta en l’ús de la memòria. La raó principal és l’estímul que aquesta provoca en la ment, ja que es fa un treball intens de l’audició en identificar distàncies i intervals; així com d’imitació estilística amb una música determinada. Això permet aprendre amb més facilitat i rapidesa els diferents recursos d’improvisació. Amb aquest enfoc es pretén lluitar contra la tendència d’ús de la partitura com a únic mitjà per aprendre música. On queda l’autonomia de l’estudiant en els seus anys inicials d’aprenentatge? Com es fomenta la creativitat? El projecte Fora partitures! Un concert improvisat per joves proposa una via alternativa a aquesta visió. Una proposta de treball encaminada a estimular l’audició i la inventiva com a efectes immediats i, al mateix temps, inculcar una percepció creativa musical en el seu dia a dia i a llarg termini. El vídeo de presentació del projecte el podeu veure a continuació. Comparteix això:Click to share on Twitter (Opens in new window)Click to share on Facebook (Opens in new window)

En diuen innovació…
Estimats amics, ja torno a ser aquí amb les piles ben carregades. Potser us pensàveu que havia deixat d’existir però no…simplement estava reposant el munt d’informació de la que disposava, replantejant-me quin és el camí que he de seguir, aquell en el qual em senti còmode i realitzada. Bé, doncs sembla que després de la tempesta arriba la calma i les idees s’aclareixen, i després de la calma arriba la tempesta de nou. Aquest és el punt on em trobo. A partir d’aquí començaran a ploure idees i, espero, ja no pararàn. Un avanç, doncs, d’aquestes idees. Us adjunto la pàgina oficial de Soundpainting(http://www.soundpainting.com/spanish/soundpainting_media_blurb_spanish.html), per qui la vulgui tafanejar. Aquells que no sapigueu de què estic parlant, escolteu: Soundpainting és un llenguatge de composició en directe (és a dir, d’improvisació) creat per un compositor americà: Walter Thompson. En alguns vídeos que es troben al directori google s’hi veu el mateix Thompson dirigint una orquestra polifònica (una orquestra d’instrumentació no habitual, o sigui que no us imagineu violí primer, violí segon, etc. sinó un saxo assegut entre una trompeta i una cantant, per exemple) sense partitures i dirigint-los al mateix temps que improvisa,tant ell com els músics. No us fascina la idea? Quan escolteu les grabacions us convencereu que el resultat auditiu no és el caos total. Un altre link obligat pels pedagogs és el de la Jazz Band de Sant Andreu (http://www.myspace.com/santandreujazzband), la Big Band més jove d’Europa, amb músics de 8 fins a 18 anys. Creieu-me, és brutal! Més, més, més…. de tanta informació farem un pet! INNOVA (http://innova.usal.es/index.php), xarxa educativa on-line. Molt interessant! Veureu que hi ha un fòrum, cursos on-line, i diversos temes a tractar, tots ells al voltant de la pedagogia. Per a poder-hi accedir, tan sols us heu de registrar i la informació que us demana és, només, la imprescindible. Tampoc suposa cap despesa econòmica. Veureu A banda, hi ha un documental titulat 2MMminutes ( http://www.youtube.com/watch?v=vFQ6j-BPwTs), que compara l’educació secundària de tres països diferents: Xina, Índia i EEUU. …Tot això ho han provocat les I Jornades de Pedagogia de l’ESMuC (http://www.jornadespedagogia.tk/) que s’han celebrat just aquest cap de setmana. Aquestes jornades són les culpables de tot aquest rebombori… o, més ben dit… sóc molt afortunada d’haver-hi pres part. Bé, per avui ho deixem aquí, ja seguirem el proper dia. Com ja sabeu, aquest blog té caràcter de fòrum, així que, qualsevol comentari o missatge serà benvingut(si els missatges no els podeu penjar i us agradaria poder-ho fer, doncs me’ls envieu al mail). Comparteix això:Click to share on Twitter (Opens in new window)Click to share on Facebook (Opens in new window)

Una experiència impactant
Ahir al vespre vaig anar a escoltar l’Orquestra Sinfónica de la Juventud Venezolana Simón Bolívar amb el Gustavo Dudamel al capdavant. Va ser impressionant! Encara no me’n sé avenir…Al final de la segona part, perquè us feu una idea de l’èxit que va suposar, tot l’Auditori en ple es va aixecar de la cadira i va començar a aplaudir. Jo, almenys, no ho havia vist mai a l’Auditori… i és que Dudamel transmet una energia brutal als músics i al públic quan dirigeix. No li calen grans gestos, els músics l’entenen perfectament. A la simfonia nº4 de Txaikovski, al Scherzo: pizzicato ostinato, no va utilitzar en cap moment les mans per dirigir, simplement de tant en tant feia algun cop de cap i els músics el seguien traduïnt-lo en música immediatament. Evidentment, això requereix un bon treball previ als assajos. Però això no és el que jo us volia explicar. El que realment em va impactar és l’energia i vivacitat que transmetien els músics i l’orquestra en general. Un caràcter que costa molt de veure a la majoria d’orquestres professionals. Amb aquesta orquestra, tota la sala va vibrar d’emoció. Els bisos van ser d’allò més alegres amb els músics ballant sobre l’escenari. Realment, ahir vaig viure una experiència única que trigaré temps a repetir…per tots aquells que no conegueu l’orquestra us recomano que veieu el dvd Tocar y luchar, que explica la filosofia de l’orquestra i mostra, de prop, el dia a dia d’aquesta i el projecte social que representa. Comparteix això:Click to share on Twitter (Opens in new window)Click to share on Facebook (Opens in new window)

Los “inventores” de la educación
L’any 2000 es compliren 25 anys de la revista Cuadernos de pedagogía, la qual va publicar un llibre molt interessant. N’he extret un fragment del pròleg per invitar a la reflexió sobre el passat, present i futur de la pedagogia. Encara resten moltes coses per fer en pedagogia, la qüestió és saber per on començar i com enfocar-les. “Somos cautivos del presente, de una realidad de contornos lineales, cerrados y uniformes delimitados por la imediatez. Nuestra mirada se resiste a volver la vista hacia atrás y a proyectarse libremente hacia el futuro. Demasiados corsés y demasiado pensamiento único, a pesar de tanta retórica en torno al pluralismo y la diversidad, los cuales, dicho sea de paso, permanecen algo aletargados, con escasa energía, sin alas para emprender el vuelo hacia horizontes lejanos.” (…) “ La memoria, cuando se activa, contiene más semillas de futuro que restos del pasado. No en balde cada interpretación contenida en los tratados filosóficos o pedagógicos de antaño es un espejo de lo que pensamos hoy los seres humanos. Las nuevas ideas surgen siempre a partir de reelaboraciones de otras anteriores.Es lo que sostiene Vygotsky, el llamado Mozart de la psicología, cuando nos dice que la capacidad creativa consiste en construir lo nuevo a base de reestructurar lo viejo. Y eso ha ocurrido en la historia de cualquier campo del saber; tambien en el educativo. Estamos siempre reelaborando, reorganizando, reinventando a partir de lo ya conocido. No nos engañemos: al menos en Pedagogía, se inventa muy poco.” (Escrit per Jaume Carbonell Sebarroja, director de Cuadernos de Pedagogía) Potser tenia raó Ortega i Gasset quan deia “El defecto más grave del hombre es la ingratitud. Fundo esta calificación superlativa en que, siendo sustancia del hombre su historia, todo comportamiento antihistórico adquiere en él un carácter de suicidio. El ingrato olvida que la mayor parte de lo que tiene no es obra suya, sino que le vino regalado de otros, los cuales se esforzaron en crearlo y obtenerlo. Ahora bien, al olvidarlo desconoce radicalmente la verdadera condicion de eso que tiene.” (Ortega i Gasset) Comparteix això:Click to share on Twitter (Opens in new window)Click to share on Facebook (Opens in new window)

¿Qué buscamos en los pedagogos?
Comentari de fragments del llibre El tacto en la enseñanza: el significado de la sensibilidad pedagógica, de Max van Manen M. van Manen especifica clarament i directa les qualitats òptimes d’un pedagog: “vocación, preocupación y afecto por los niños, un profundo sentido de la responsabilidad, intuición moral, franqueza autocrítica, madurez en la solicitud, sentido del tacto hacia la subjetividad del niño, inteligencia interpretativa, comprensión pedagógica de las necesidades del niño, capacidad de improvisación y resolución al tratar con los jóvenes, pasión por conocer y aprender los misterios del mundo, la fibra moral necesaria para defender algo, una cierta interpretación del mundo, una esperanza activa ante la crisis, y desde luego, sentido del humor y vitalidad.” És molt explícit i directe i, si volguéssim comentar cadascuna de les qualitats que exposa podríem omplir pàgines i pàgines, ja que totes elles són molt interessants. No obstant, les que trobo imprescindibles a l’hora d’elaborar una base de recursos per al bon pedagog són: vocació, per a mi la més important. Sense aquesta el pedagog no investigarà ni experimentarà a les classes, tampoc s’informarà de l’actualitat pedagògica ni cercarà una renovació en la seva metodologia. No s’esmerarà en la seva tasca, provocant, en el millor dels casos, una experiència negativa per a l’alumne/a. La franquesa autocrítica també és cabdal. És necessari que el pedagog accepti la crítica de la seva feina. Ha de qüestionar-se constantment si el seu punt de vista és correcte o bé si aquest podria millorar i de quina manera. És primordial que un pedagog no s’estanqui en la metodologia que usi (encara que sigui pròpia) perquè això l’aïllarà de la realitat educativa contemporània, allunyant-se així dels seus alumnes. Comprendre i acceptar la opinió dels alumnes és basic per poder treballar a l’aula (referència a la comprensió pedagògica de les necessitats del nen). El professor ha de ser flexible i atendre’s a l’efecte “pigmalió” per tal de comprendre el punt de vista dels estudiants i començar a treballar des de la seva base. Així mateix, aquesta flexibilitat li ha de servir per a saber actuar ràpidament davant dels conflictes i qüestions que es generen a la classe. Però tot això, sense humor i energia no serveix per a res. Tampoc és gens útil aprendre totes les tècniques d’intuïció pedagògica, però seguir tenint un punt de vista pedagògic no adequat a la realitat de l’aula. Manen assegura que la pedagogia necessita tècniques de coneixement pràctic més que no pas intel·lectualitzades. És un comentari força interessant, ja que ens convida a reflexionar sobre l’impuls que sovint tenim molts pedagogs de buscar les solucions dels conflictes de l’aula en la bibliografia sobre paper que han fet reconeguts pedagogs, o no. Tant li fa el prestigi que tinguin! No podem esperar que, en una disciplina tan pràctica com la pedagogia sempre un altre ens solucioni qualsevol problema. D’una banda, aquest pedagog sobre paper no es troba en la mateixa situació de conflicte que nosaltres i això ja comporta un inconvenient per a la similitud d’aquest i el seu punt de partida. D’altra banda, tal i com diu Manen “es un error confundir el discurso pedagógico con la diatriba moral o el sermón”. No es tracta d’esperar que d’altres pedagogs et facin un discurs sobre l’essència de la pedagogia (no estic dient que no sigui interessant, sinó que relegar la formació a només això no és suficient), sinó de saber exteure tu mateix les teves pròpies conclusions a través del treball dia a dia a l’aula. Llavors sí que tindrà sentit el llegir molta o poca bibliografia, ja que es tractarà d’un suport per al criteri propi del pedgog. És a dir, l’autorreflexió com a base de la disciplina pràctica (o a la inversa). Comparteix això:Click to share on Twitter (Opens in new window)Click to share on Facebook (Opens in new window)